En aquest article analitzarem una pregunta que molts clients ens plantegen, ja estiguin a un costat o l’altre de la tribuna: Amb la declaració de la víctima com a única prova poden dictar una condemna? Com es possible si es la paraula d’un contra l’altre? T’ho expliquem:
CONTEXT SOCIAL
El que diferencia el Dret Penal de la resta de jurisdiccions a nivell probatori és l’imperi de la presumpció d’innocència (art. 24.2 CE), i en conseqüència d’això, que ha de ser l’acusació qui demostri amb proves, més enllà de tot dubte raonable, la culpabilitat de l’acusat.
No obstant això, la pròpia naturalesa dels fets objecte d’enjudiciament, la comissió del delicte, ja busca dur-se a terme deixant el menor nombre de proves, a més d’aquelles situacions que per definició es duen a terme en un àmbit reservat. Pensem en una agressió sexual on no hi hagi restes d’ADN, o en un delicte de violència de gènere. Es duran a terme en la intimitat del domicili o en algun lloc fora de la mirada de tercers. Per molt que quedin lesions físiques en la víctima, això serveix per a acreditar un resultat, però no per a provar ni la manera que s’han comès ni tampoc l’autor d’aquestes, comptant únicament amb la paraula de la víctima com a prova d’això.
Negar que la declaració de la víctima serveixi per a desvirtuar la presumpció d’innocència suposaria l’absolució de gairebé la totalitat de delictes com els que hem detallat.
Per això, el Tribunal Suprem, ha establert uns paràmetres que s’han de donar en la declaració de la víctima com a única prova per a dotar-la de la força suficient per a aconseguir la condemna, requisits certament estrictes per a garantir la presumpció d’innocència. Vegem-los:
PRIMER – VERSEMBLANÇA DEL TESTIMONIATGE
Tota declaració, ja sigui de la víctima, d’un testimoni o fins i tot de l’acusat, ha de ser com mínim lògica, si volem que la mateixa sigui interpretada pel Tribunal com a certa. Hem de tenir en compte que es tracta d’una prova “subjectiva”, és a dir, que serà el Jutge que tenim davant qui haurà de fer una interpretació d’aquesta, i valorar, sota la seva pròpia consciència, aquesta declaració. Uns certs elements que solen utilitzar-se són:
- Es narri una història versemblant, un relat en una certa manera real o possible, allunyat de narracions que poguessin titllar-se de “fantasioses”
- No existeixin buits en la narració de fets. D’aquí ve que en moltes ocasions s’interrogui demanant detalls que poguessin semblar fora de lloc, perquè quan una persona inventa una història no sol aprofundir a aquest nivell de detall. Doncs, és possible que la víctima no recordi el número de dia en què van succeir els fets, fins i tot el dia de la setmana, però sí que ha de recordar si era festiu o cap de setmana.
- Absència de contradiccions. Afegir algun detall nou o aclarir alguna qüestió pot ser fins i tot delatora de la veracitat de la declaració, pel propi lapse de temps entre declaracions. No obstant això, una contradicció en un element molt evident o clar, o en algun extrem molt rellevant.
- Exposició clara dels fets, i fins i tot reconeixent fets més enllà dels que únicament beneficien al declarant, sinó que també el puguin perjudicar.
A part d’aquests elements, els Tribunals han anat més enllà, exigint l’aportació d’elements o corroboracions perifèriques objectives que facin costat a la declaració. No són proves que serveixin per a esclarir els fets, però son elements objectius i comprovables que verifiquen el relat aportat per la víctima.
El més evident és l’informe mèdic, unes lesions compatibles amb l’agressió (per exemple) narrada, però a vegades no comptem amb això. El que es busca és el rastre que hagués deixat la narració de fets, és possible que no tinguin res a veure amb el delicte denunciat. Per exemple, una trucada al primer contacte del telèfon de 2 segons que va fer la víctima en un moment que va poder escapolir-se de l’agressor, és fàcilment comprovable i denota que alguna cosa podia estar succeint.
SEGON – ABSÈNCIA DE MÒBIL ESPURI
Sempre sota la premissa que la víctima voldrà la condemna de l’acusat. Resulta difícil que argumentar un mòbil espuri quan la víctima no coneixia a l’agressor. No obstant això, en els casos de Violència de Gènere torna a ser fonamental.
Normalment es pot observar en detalls de la declaració, afirmacions que observades amb deteniment estan fora de lloc. Insistir que els nens han d’estar amb el declarant pot denotar que després de la denúncia s’està buscant un millor resultat en el plet de família. O fins i tot expressar un cert ressentiment, o fins i tot verbalitzar que el contrari li ha estat infidel o ha refet la seva vida, denota un mòbil de venjança sentimental.
TERCER – PERSISTÈNCIA EN LA INCRIMINACIÓ
Es tracta d’un aspecte més extensiu de la falta de contradiccions amb anteriors declaracions. No poden existir variacions substancials entre la història que s’explica davant la policia o davant el Jutjat d’Instrucció i el que s’exposa en el Judici. No estem parlant de petits detalls ni fins i tot variacions molt lleus.
En la pràctica a vegades és molt visual, explicar als agents que acudeixen al lloc dels fets (de forma gairebé immediata) una història, i en acudir diversos dies després a comissària, explicar una altra història molt més greu, perquè sembla que en aquest temps el declarant ha tingut temps d’inventar-se altres circumstàncies per a agreujar-ho tot. O fins i tot, a vegades es veu un canvi substancial quan el declarant acudeix amb assistència lletrada, intentant “arreglar” la veritat.
En resum, si es donen aquests requisits, els quals depenen de la pròpia persona que declara, de les circumstàncies i de la interpretació subjectiva de Jutge, es podrà condemnar a l’acusat amb l’única prova de càrrec de la declaració de la víctima.
