En les últimes setmanes hem pogut veure als mitjans de comunicació dues notícies on es qüestiona, en seu penal, els límits de la Llibertat d’Expressió. Estem parlant del cas de César Strawberry, cantant del grup Def Amb Dos, que estava sent acusat per un delicte d’enaltiment de terrorisme; i del cas de Willy Toledo, al qual l’imputaven un delicte contra els sentiments religiosos.
En ambdós supòsits ens trobem amb missatges publicats en les xarxes socials (en aquest cas Twitter i Facebook) el desafortunat contingut ha estat enjudiciat a l’entendre que aquestes conductes podrien ser mereixedores de retret penal:
CONDUCTA CÉSAR STRAWBERRY
Publicar entre 2013 i 2014 els següents comentaris a Twitter:
- “el fascismo sin complejos de Aguirre me hace añorar hasta los GRAPO”.
- “a Ortega Lara habría que secuestrarle ahora”.
- “Street Fighter, edición post ETA: Ortega Lara versus Eduardo Madina”,
- “Franco, Serrano Suñer, Arias Navarro, Fraga, Blas Piñar… Si no les das lo que a Carrero Blanco, la longevidad se pone siempre de su lado”.
- “Cuántos deberían seguir el vuelo de Carrero Blanco”.
- “Ya casi es el cumpleaños del Rey. ¡Que emoción!” Un altre usuari li diu: “ya tendrás el regalo preparado no? Qué le vas a regalar?” I contesta: “un roscón-bomba”.
CONDUCTA WILLY TOLEDO
Publicar en el seu compte de Facebook, dues publicacions, una a 2015 i una altra el 2017, vegem:
- El dia 12 d’octubre de 2015 i en relació amb la celebració de la festa de la hispanitat va escriure: “me cago en el 12 de octubre. Me cago en la fiesta nacional (yo me quedo en la cama igual pues la música militar nunca me supo levantar). Me cago en la monarquía y en sus monarcas. Me cago en el “descubrimiento”. Me defeco en los “conquistadores” codiciosos y asesinos. Me cago en la “conquista” genocida de América. Me cago en la Virgen del Pilar y me cago en todo lo que se menea. Nada que celebrar. Mucho que defecar. Boas noites.”
- El 5 de juliol de 2017 va publicar en el seu perfil de Facebook el següent missatge: “tres compañeras serán juzgadas por (presuntamente) organizar la procesión del Coño insumiso de Sevilla. Según la energúmena de la jueza dicha procesión “constituye un escarnio al dogma de la santidad y virginidad de la Virgen María”. Se les imputa un delito contra “contra los sentimientos religiosos”. Para empezar con la represión, la jueza Juzgado de lo Penal nº 26 de Madrid – Procedimiento Abreviado 182/2019 exige una fianza de 3.600 euros para cubrir la multa pedida por la acusación particular de Abogados Cristianos. Yo me cago en dios y me sobra mierda para cagarme en el dogma de “la santidad y virginidad de la Virgen María”. Este país es una vergüenza insoportable. Me puede el asco. Iros a la mierda. VIVA EL COÑO INSUMISO. Muy buenas y muy españolas tardes.”
DELICTE D’ENALTIMENT DEL TERRORISME
En l’art. 578 de el Codi Penal, dins el capítol relatiu als delictes de terrorisme, es regula el denominat delicte d’enaltiment del terrorisme, en el qual es castiguen dues modalitats de conducta:
A / L’enaltiment o justificació pública d’actes de terrorisme (que siguin constitutius de delicte), així com també l’enaltiment als autors o partícips d’aquests actes terroristes.
B / El descrèdit, menyspreu o humiliació pública de les persones que hagin estat víctimes del terrorisme o els seus familiars.
En relació a aquest delicte cal fer un parell de matisacions:
1 / Context / interpretació de les paraules.
Cal analitzar les concretes circumstàncies de l’acte degradant o d’enaltiment, les concretes frases o accions, així com la seva concreta materialització, és a dir el mitjà, ocasió i escenari en què es produeixen. No n’hi ha prou amb una anàlisi literal de les paraules, sinó el sentit o la intenció amb què hagin estat utilitzades i el seu context, sent necessari establir que significat li ha donat l’autor.
2 / Intenció d’humiliar o vexar les víctimes.
En aquest delicte, a l’igual que la resta, es requereix per a la seva condemna, que acusat hagi actuat amb el que es coneix tècnicament com a “dol”. Això és: coneixement i voluntat de realitzar l’acció castigada; és a dir, fer voluntàriament una acció (en aquest cas de publicar uns comentaris a les xarxes socials) coneixent i acceptant que amb aquesta conducta pogués vulnerar els drets d’una altra persona.
Es va discutir, al llarg de tot el procés contra César Strawberry, si a més s’havia d’exigir que el subjecte actués amb una especial voluntat d’humiliar o vexar les concretes persones enunciades, ànim que entenia la defensa que no concorria en la conducta descrita.
Malgrat que la defensa va justificar el context polític que van portar a César a descriure cada un dels missatges, i es va analitzar que en l’obra de Def Amb Dos no existia afinitat amb el terrorisme, això no va ser admès per l’alt tribunal, ja que considera que NO és un requisit per cometre el delicte que s’actuï amb un especial ànim d’humiliació.
DELICTE CONTRA ELS SENTIMENTS RELIGIOSOS
Es castiga en l’art. 525 de el Codi Penal, el delicte contra els sentiments religiosos (com a part dels drets fonamentals i les llibertats públiques), delicte pel qual s’acusava Willy Toledo, i que el constitueixen també dues conductes:
A / Fer escarni (segons el DIEC: Burla amb què hom tracta de cobrir de ridícul, d’afrontar, algú) de les creences religioses, de forma pública i amb la finalitat d’ofendre als seus membres.
B / Vexar públicament als membres d’aquesta creença religiosa o els que no professen cap religió.
A diferència de l’anterior delicte, en aquest cas SÍ s’exigeix expressament que el subjecte actuï amb un concret ànim d’ofendre a les persones que professen una fe. En aquest punt torna a ser clau analitzar el context en què es realitza la conducta, en idèntic sentit com s’ha exposat en el punt anterior.
LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ vs DIGNITAT / LLIBERTAT RELIGIOSA
Les dues conductes tracten de comentaris publicats a les xarxes socials, amb l’elevada difusió que aquest mitjà possibilita, i que parteixen de la necessitat dels seus autors d’expressar una opinió política-religiosa, i això amb millor o pitjor fortuna, però sota l’empara, al seu entendre, de la llibertat d’expressió.
El dret a la llibertat d’expressió es configura en l’art. 20 de la nostra Constitució com un Dret Fonamental precisament per la seva peculiar dimensió institucional, ja que la llibertat d’expressió és una garantia per a la formació i existència d’una opinió pública lliure, que la converteix “en un dels pilars d’una societat lliure i democràtica”, segons determina el Tribunal Constitucional.
D’aquesta manera, entén el Constitucional, que cal que aquesta llibertat “gaudeixi d’un ampli llit per a l’intercanvi d’idees i opinions”, que ha de ser prou generós com perquè pugui desenvolupar-se sense angostura; és a dir, sense timidesa i sense por. Així “el valor del pluralisme i la necessitat del lliure intercanvi d’idees com a substrat de el sistema democràtic representatiu impedeixen qualsevol activitat dels poders públics tendent a controlar, seleccionar, o determinar greument la simple circulació pública d’idees o doctrines”.
No obstant això, cap dret és absolut i il·limitat, ni tan sols la llibertat d’expressió que té, com els altres drets, els seus límits, en tant que pot xocar amb l’exercici d’altres drets, com en aquest cas, el de la Dignitat (en el cas de César Strawberry) i el de la Llibertat Religiosa (en el de Willy Toledo).
En aquest sentit, la jurisprudència de Tribunal Europeu de Drets Humans ha afirmat que la tolerància i el respecte de la igual dignitat de tots els éssers humans constitueixen el fonament d’una societat democràtica i pluralista, del que resulta que, en principi, es pogués considerar necessari en les societats democràtiques sancionar i fins i tot prevenir totes les formes d’expressió que propaguin, incitin, promoguin o justifiquin l’odi basat en la intolerància i que, de la mateixa manera, la lliure exposició de les idees no autoritza l’ús de la violència per imposar criteris propis.
Per això, “no cal considerar exercici legítim de les llibertats d’expressió i informació als missatges que incorporin amenaces o intimidacions als ciutadans o als electors, ja que com és evident amb ells ni es respecta la llibertat dels altres, ni es contribueix a la formació d’una opinió pública que mereixi el qualificatiu de lliure” (STC 136/1999, de 20 de juliol).
SENTÈNCIA ASSUMPTE CÉSAR STRAWBERRY
El Tribunal Constitucional, en la Sentència de 25 de febrer de 2020, concedeix el EMPARA CONSTITUCIONAL a César Strawberry (de manera parcial) anul·lant la Sentència dictada pel Tribunal Suprem.
El motiu que ha portat al Constitucional a aquesta resolució és la vulneració el dret de Llibertat d’Expressió, a l’entendre que no ha existit un autèntic judici de ponderació entre el dret de llibertat d’expressió i el dret a la dignitat. No resulta suficient amb determinar que s’ha extralimitat en aquest dret, ja que la seva mera afirmació no resulta suficient, per si sola, per entendre completada en la seva integritat la ponderació constitucionalment necessària per restringir aquest dret fonamental.
Aquest error no implica l’absolució de César, sinó la nul·litat de la Sentència dictada, i el retorn de la causa novament al Suprem perquè procedeixi al dictat d’una nova Sentència en el que s’estableixin les bases sobre les quals conclou que la conducta ha de ser considerada, o no, com un exercici de el dret a la llibertat d’expressió.
SENTÈNCIA ASSUMPTE WILLY TOLEDO
La Sentència nº 20/20 del Jutjat Penal 26 de Madrid, de 21 de febrer, resol a favor de Willy Toledo, ABSOLENT a l’actor dels delictes pels quals venia sent acusat. La Sentència fa una anàlisi dels missatges publicats, i determina que no hi ha una voluntat d’ofendre als cristians, sinó que, en el primer missatge critica la festa nacional, i en el segon, la defensa de les seves companyes que havien estat condemnades.
La Jutgessa no dubta a qualificar els comentaris de falta d’educació, grollers i de mal gust, però encertadament apunta que aquests comentaris van ser publicats al seu perfil de Facebook per als seguidors del seu especial estil literari, que és precisament a aquests a qui anava dirigit, i no a ofendre als membres de la fe cristiana.
