Dins el capítol del Codi Penal dedicat als delictes contra els drets i deures familiars es recull el delicte de sostracció de menors, entre d’altres, com l’impagament de pensions i l’abandonament de família.
Aquest tipus delictiu ha sofert dues modificacions recents, d’una banda, pel legislador a través de la Llei Orgànica 8/21, de protecció de la infància, i de l’altra, a través de la interpretació del Tribunal Suprem arran del mediàtic assumpte de Juana Rivas, anem a analitzar-les:
Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència davant de la violència.
Des del despatx, ja vam analitzar les novetats que introduïa aquesta llei, fes clic als enllaços per a més informació: Protecció de la infància. Reforma LO 8/21 Part 1 i Part 2.
Entrant en profunditat en la modificació de el text legal, observem una molt subtil però transcendent diferència, vegem:
- NOU ART. 225.BIS. CP […] es considera sostracció: 1r El trasllat d’una persona menor d’edat del seu lloc de residència habitual sense consentiment de l’altre progenitor o de les persones o institucions a les quals estigui confiada la seva guarda o custòdia.
- ANTIC ART. 225.BIS. CP […] es considera sostracció: 1r El trasllat d’un menor del seu lloc de residència sense consentiment del progenitor amb qui convisqui habitualment o de les persones o institucions a les quals estigui confiada la seva guarda o custòdia.
A més del canvi a un llenguatge més inclusiu, el que observem és que ara el trasllat de el menor ha de ser de la seva residència habitual, però s’amplien les possibles víctimes de delicte, passant de ser exclusivament el progenitor amb qui convivia habitualment a qualsevol dels progenitors.
Quina situació de fet ha canviat entre un text i l’altre? Ara, és delictiu el canvi de residència del menor per part del progenitor que té la guarda exclusiva, quan no es comunica ni s’obté el consentiment de l’altre, per a això cal acudir a la via jurisdiccional en cas de desacord.
Sentència de Tribunal Suprem núm. 1403/21, de 23 d’abril.
El gran canvi que ha establert l’alt tribunal és en relació a un aspecte que no va tenir (ni ha tingut) en compte el legislador, i és la següent: la sostracció de diversos menors suposa la comissió d’un delicte per cada menor?
La resposta, fins ara, com havia entès l’Audiència de Granada en l’assumpte de Joana Ribas, és que el Codi parla del trasllat de “un menor” de manera que es comet un delicte per cada menor traslladat, però el Suprem ha corregit aquesta decisió.
Considera que el que es protegeix són els drets de l’altre progenitor i no de cada un dels menors (la víctima seria l’altre pare) sent afectada la integritat familiar en qualsevol cas, ja se sostregui un o diversos dels fills en comú.
A més, recull un dels principis fonamentals de el dret de família, derivat de l’interès superior del menor, que és la no separació dels germans. Considera que penar més greument la sostracció de diversos fills suposa afavorir punitivament quan es sostregui només a un, separant als germans, cosa que no té sentit, per quan en aquest cas a més es vulnera el dret dels menors a estar amb els seus germans.
Tot i això considera, que aquest factor, tot i comprendre un únic delicte, pot tenir en compte per a la determinació de la pena de presó, que segons està recollit és de 2 a 4 anys de presó, a més de la privació de la pàtria potestat de 4 a 10 anys.
Us adjuntem el link de la resolució del Suprem en el següent enllaç.
A Barcelona, a 7 de setembre de 2021, per Kilian Álvarez Sáez
