L’assumpte en qüestió no ha estat portat des de l’inici des del despatx. Com sol succeir a vegades el client confia en un advocat més econòmic perquè creu que té el cas guanyat, i després en canvi no s’obté el resultat previst.
Així, en el judici que es va dur a terme per un delicte de lesions i danys lleus, va quedar provat com en el marge d’una discussió el client va agarrar un objecte propietat de la denunciant i el va llançar contra el sòl causant-li uns desperfectes.
Existia el testimoniatge de la víctima, el testimoniatge d’una vianant que havia presenciat la part final de la discussió, informe de lesions per una petita esgarrapada presumptament comesa en llevar-te l’objecte de les mans, factura de reparació de l’objecte i fotografies del meu client discutint i de com estava l’objecte en el sòl.
Pogués semblar, d’un primer cop d’ull, una cosa complicada de discutir i menys encara de guanyar. I major dificultat ofereix el fet de no haver representat al client durant tot el procés, ja que s’haguessin pogut aportar altres proves que ara no podien aportar-se i haver-se interrogat als testimonis de forma més conscienciosa. A més de la dificultat implícita al propi fet de discutir-se la decisió d’un Jutge que ja ha vist l’assumpte.
La representació lletrada, amb la qual contactem, donava per absolutament perdut el cas i deia que la millor opció era negociar el ràpid pagament de la reparació a canvi d’una reducció en la indemnització. El client no estava per a gens d’acord.
El quid de la qüestió en aquest cas va ser una qüestió jurídica, un error o distracció del Jutge que va dictar la Sentència que ens donaria la victòria. Però aquestes qüestions a vegades poden passar desapercebudes per molts lletrats, pensem que al propi Jutge se li va oblidar, per això és important tenir una bona defensa lletrada que analitzi tant els motius de fons de l’assumpte com també aquestes qüestions processals que poden decantar el procés cap a l’un o l’altre costat.
La qüestió era la següent: malgrat que es considerava provat que el meu client havia agafat l’objecte i l’havia llançat contra el sòl, s’obviava alguna cosa que pot sembla implícit, i és que voluntat ho va fer. En aquest supòsit, la voluntat de trencar l’objecte o “animus dammandi“
Sembla una cosa simple, va tirar l’objecte contra el sòl amb la finalitat de trencar-lo o com menys acceptava aquest resultat amb la seva acció. És a dir, que quan el va llençar o volia trencar-ho o li era igual que es trenqués.
Però, podem descartar que sense voler-ho trencar el pogués danyar de manera imprudent? Gairebé amb total seguretat s’hauria descartat aquesta opció de manera simple i senzilla amb una succinta fonamentació, la qual cosa hagués estat gairebé impossible d’atacar. Però la qüestió no va ser discutir la intenció del client en llançar l’objecte, sinó l’error, la decisió del Jutge al no haver recollit i fonamentat aquest extrem en la Sentència.
En el Dret Penal espanyol, no es pot condemnar a una persona per un resultat objectiu, la qual cosa es denomina “tipus objectiu”, i que sol ser la parteix estrella del debat judicial. Fa falta alguna cosa més per a castigar una persona per un resultat, i és la voluntat o intenció que tenia en dur a terme l’acció, el denominat “tipus subjectiu”.
I la qüestió és que és obligació de l’acusació no solament presentar proves del resultat, sinó argumentar la concreta intenció de l’acusat. I conseqüentment, per a dictar una condemna, no sols s’ha de considerar provat un resultat (com passava), sinó també com era la voluntat del subjecte.
No havent-se considerat provat una part del tipus penal, ja sigui expressament o per omissió involuntària, ha de procedir a l’absolució de l’acusat. I és precisament el que ens va donar la victòria en el present suposat.
